Sense títol (deliberadament)

Dilluns, 23 de Març:
Era un dia com qualsevol altre. La veritat, era un dia tan bo com pot ser un dilluns. Vaig accedir al tercer vagó a l’estació de Poblenou, direcció Passeig de Gràcia, a les 08:32 h. Restaven 28 minuts per arribar a la feina. Temps just, però suficient. Matemàticament calculat per poder dormir fins al darrer instant. Al pujar-hi vaig mirar al meu voltant, per si hi havia un seient buit. Tanmateix, anava força ple. De seients buits no n’hi havia pas. Així que vaig repenjar-me contra les portes blocades a l’altre lateral del vagó. Una primera mirada va recorre els passatgers de la meva dreta. Res a destacar. Cap conegut. Cap cara que em cridés l’atenció. Una segona mirada va recorre els passatgers de la meva esquerra. Res a destacar tampoc. La meva vista anava de tornada cap al terra quan va regressar sobtadament cap a l’esquerra. Algú havia cridat la meva atenció. No era cap persona coneguda. No l’havia vist mai. Més aviat era algú completament diferent. Portava un mocador al cap i la seva roba era un xic exòtica. Anava tota coberta de dalt a baix. Només deixava veure les seves mans i el seu rostre. Un rostre dolç, bru, però amb una mirada profunda, segura de sí mateixa. A mi no em va veure, però jo no vaig poder deixar de mirar-la fins que vaig haver de baixar a la meva estació de destí.

Dimarts, 24 de Març:
Pujo al tercer vagó a l’estació de Poblenou a les 08:29 h., però no hi és.

Dimecres, 25 de Març:
Pujo al tercer vagó a l’estació de Poblenou a les 08:34 h., però no hi és. Començo a pensar que tal vegada va ser una casualitat que no es tornarà a repetir mai més.

Dijous, 26 de Març:
Pujo al tercer vagó a l’estació de Poblenou a les 08:29 h., però no hi és.

Divendres, 27 de Març:
Pujo al tercer vagó a l’estació de Poblenou a les 08:31, en una primera mirada penso que no hi és. Però un cop instal·lat contra les portes blocades me n’adono que està al fons del vagó, llegint un llibre que porta subjecte en una ma. Amb l’altra ma s’aferra a una barra per no caure. Automàticament, no vaig poder deixar de mirar-la novament, com hipnotitzat. Les estacions s’anaven succeint inexorablement i no havia pensat res. No sabia com atansar-m’hi. Quin pretext? Quina excusa? Quin idioma?
Havíem arribat a Jaume I, mancava poc per deixar perdre potser una darrera oportunitat. El primer pas era acostar-me, així ho vaig fer. A mida que m’acostava el cor em bategava cada vegada més fort. Vaig aturar-me al seu costat, com si hagués de baixar per aquella porta. Urquinaona, no tenia massa més temps. Havia de fer alguna cossa, anàvem ja camí de Passeig de Gràcia.
- Hola – vaig dir somrient, potser amb cara de sòmines.
La seva mirada va aixecar-se del llibre, dubtant de si era a ella a qui es dirigien. Finalment les nostres mirades es van creuar per primer cop. Durant un instant el cor, que tronava dins el meu pit, va aturar-se. Un somriure va il·luminar el seu rostre, aquell rostre que havia estat observant des de la distància.
- Què estàs llegint?
Crec que va riure una mica per sota el nas, potser una mica avergonyida. Però a mi no em va importar. La seva mirada va tornar a buscar la meva i, sense deixar de somriure, em va mostrar un llibre que estava escrit en àrab. La meva cara deuria ser un poema, doncs va riure una mica. Jo també vaig riure. No sabíem exactament ben bé perquè, però allí estàvem tots dos. Rient i somrient-nos l’un a l’altre, sortint de l’estació de Girona, sense importar-me ja res més en el mon.