L’HISTÒRIA EXTRAORDINÀRIA D’EN CARABRUTA

No, jo no havia nascut allí. Mon pare era de Reus i ma mare de Casaus, de la Val d’Aran. I, per aquelles coses que solen passar, quan varen casar-se s’establiren a la Val. Allí vaig néixer jo, sobre un llit de neu que s’estenia avall de les carenes de les muntanyes, bo i fins a Saint Gaudens. En un termini de tres dies des de la seva tràgica mort ja m’havia establert doncs allí, a Camarasa. Primerament va semblar-me un indret prou diferent en allò que jo hi estava acostumat. Les cingleres de boscúries blanques s’havien bescanviat per penya-segats de roca viva. Les torrenteres del desglaç, per rius, pantans i embassaments. I la remor de l’hivern perenne, per el silenci mil•lenari de les seves altes parets rocoses.
La casa a on vivia tenia un senderi d’us veïnal que baixava fins a la riba del Noguera Pallaresa. Estava ben bé situada al final del poble. Les vistes sobre la conca del riu eren espectaculars. El primer cop que vaig parar-me a contemplar les vistes recordo fixar-me en el traçat del riu. Però poc després va ser la serra del Mont-roig, les parets de la qual s’alcen majestuoses i amenaçant, el que més em va cridar l’atenció. Allí m’hi vaig quedar durant una bona estona. Ben bé semblava que el temps s’hagués aturat. Podria haver-me quedat allí guaitant durant més estona i no hagués vist cap senyal de canvi per enlloc.
La tristesa i la buidor s’havien apoderat de mi, suposo que sense els pares era fàcil sentir-ho. Vaig començar com aprenent de la forja. Treballant el ferro colat portava el rostre sempre embrutit de sutge. No era difícil distingir el gremi al qual pertanyia. Ben aviat vaig ser conegut per tots els habitants de Camarasa pel sobrenom del Carabruta. Tanmateix, les cares de la resta de vilatans amagaven alguna de grossa. En un principi no ho vaig saber pas, però el darrer divendres del primer mes van fer acte de presència per primer cop des que era allí; el comte Del Casal acompanyat pel seu lloctinent, Èlia, i tot un seguici d’homes armats. Un aristòcrata vingut de terres gallegues al finalitzar la guerra. Gairebé sense dir res, en mig d’un sorollós silenci, començaren a recaptar negoci per negoci la tributació mensual. Eren temps difícils aquells de la postguerra. Diàriament sentíem a parlar de gana a les ciutats. De fet, no era gens inhabitual que part dels cobraments s’efectuessin en espècie; tants cèntims i cent grams de mantega. Tants rals i mig litre d’oli. Tantes pessetes i mig garrí. Moltes vegades era gràcies en aquesta forma de pagament que s’aconseguia tenir alguna cosa al rebost després que el comte Del Casal s’emportés la meitat dels beneficis mensuals.
Sé el que estareu pensant. Per què els habitants de Camarasa no amagaven part dels diners. Els homes de l’Èlia escorcollaven tots els racons de les cases al mateix temps que es complia amb l’ordre de pagament. La banca estava controlada pel Comte. I els camins, estretament vigilats pels seus homes. Cap diner podia escapar-se al seu control. En alguna ocasió els homes de l’Èlia havien trobat alguns estalvis ocults en un amagatall nou; sota una parcel•la de terra remoguda en el jardí, dins d’un llibre buidat a tal efecte, en un forat a la paret tapat amb rajoles sense fixar,... En aquests casos l’Èlia s’encarregava de tallar un dit a l’infractor. Sempre dels peus. Mai de les mans, per tal que poguessin seguir treballant i fent diners.
Amb el temps m’havia fet amic d’en Trencapins. Sortint a passejar pels camins a la vora del riu fins al pantà solies trobar-te amb aquest curiós personatge que vivia enmig del bosc. La gent del poble no solia relacionar-se amb ell, deien que estava boig. Fins i tot, que feia bruixeries i per això vivia desterrat. El cas és que amb mi era ben simpàtic i, quan em veia per allí els seus dominis, se m’acostava tot fent saltirons.
- Hola jovenet. Com ho portem avui? – era la seva salutació habitual.
- Bé, Trencapins. Avui torna a ser diumenge.
- M’ho he imaginat en veure’t. Sé quan són els diumenges quan et veig
caminar en aquestes hores pel bosc.
- I si sortís a caminar algun cop de nit? Alguns dies ho faig quan plego de
treballar.
- No ho facis mai això!!!! – va exclamar espantat en Trencapins.
- El què? Sortir a voltar de nit?
- Sortir a voltar de nit per aquests camins a la vora del pantà...
- I doncs?
- I doncs. I doncs. I doncs... – aquell curiós homenet em va mirar fixament
abans de continuar entre indignat i cor pres – Et dic jo que no ho facis, és perillós.
- Pels homes del Comte?
- Pels homes del Comte... – va esclafir un riure sec – Em ric dels homes del
Comte al costat del veritable perill que n’hi ha en aquestes muntanyes.
- Què no ho saps el que fan els seus homes als vilatans que no paguen tot el
que li deuen? – vaig replicar-li molt seriós.
- Què si no ho sé?... Para’t a mirar.
En Trencapins va descalçar-se la mena d’espardenyes llardoses que sempre
portava descobrint dos peus sense cap dit sencer.
- Prou que ho sé el que fan els seus homes -durant uns instants va quedar-se
trist i pesarós. Tal vegada penedint-se de totes i cadascuna de les vegades que havia volgut enredar-los -. Prou que ho sé...
En un tres i no res, però, tornava a estar calçat i a mirar-me fixament als ulls.
- No, vailet. No. El veritable perill ve d’allí a dalt... – va dir tot mirant i
senyalant al cel.
Vaig pensar que feia alguna mena de referència al Deu dels cels i el vaig deixar
estar prenent-lo per mig tocat del bolet. Tan de temps sol en el bosc no pot ser bo, vaig pensar llavors.

Va ser durant un final de mes d’hivern. Havia nevat. La família amb la que vivia, la d’un germà per part de pare de la meva mare, es dedicava integrament al negoci de la forja. Els homes picàvem i treballàvem el ferro, mentre que les dones se’n carregaven del manteniment del negoci: escombraven, netejaven, endreçaven el local, preparaven els àpats, rentaven la roba,... El cas és que la mestressa de la casa, la meva tia, amb la nevada no va adonar-se com li queia una bosseta de cuir amb els diners de la recaptació d’aquella setmana. I durant aquella setmana s’havien cobrat unes portes enreixades, ni més ni menys, per a la casa del mateix comte Del Casal. La neu va amortir el so de la bosseta en caure, i va quedar colgada en la neu pel seu propi pes. Per més que l’oncle va provar d’explicar l’inesperada absència d’aquells diners, l’Èlia, en veure que, per moltes paraules que sentia, els diners no apareixien, va donar l’ordre de procedir amb el càstig. Tots els homes destacats a la vila van haver de comparèixer a casa nostre per tal de contenir-nos. Tal era l’estat d’enuig, indignació i lluita que mantinguérem fins al darrer moment. Mentre dos homes el subjectaven, va encarregar-se l’Èlia mateix de fer els honors. Amb aquell estat d’agitació les tenalles no tallaren el dit gros per on ho havien de fer, i l’oncle va morir dessagnat als braços de la seva muller, mentre tots els seus fills impotents tractaven inútilment d’aturar l’hemorràgia.
Aquella nit ningú va poder dormir. El cadàver de l’oncle encara reposava a casa. Massa càrrega per tots nosaltres. Mai havia vist l’ira i l’esperit de venjança reflectit en les mirades de la bona gent. Crec que jo no era cap excepció. Vaig sortir a caminar pel bosc, a la riba del riu. La lluna plena ho havia convertit tot en un paisatge nevat de pel•lícula en blanc i negre. No podia treure’m del cap aquelles imatges de patiment, d’aquella família destrossada sense pietat per un despotisme sense límit ni sentit. L’Èlia havia marxat de casa abans de veure’l morir dessagnat. Crec que havia estat la mort que ell hagués volgut, envoltat de les persones que s’estimava i que se l’estimàvem.
Anava, doncs, caminant per la riba, llençant pedres al riu amb tota la meva força, quan va saltar-me al davant en Trencapins.
- On vas desgraciat!?... Què no recordes el que et vaig dir?... – va irrompre
amb veu baixa mirant pels voltants però, sobretot, pel seu capdamunt.
Vaig obligar-lo a parlar. Es va sorprendre de la meva inusual agressivitat. Mai
m’havia vist així abans.
- Digues-me! De què és del que haig de tenir tanta por?
Abans de deixar-lo parlar vaig explicar-li plorós el que havia passat a la vila,
llavors va entendre que m’ho havia de dir.
- Allí a dalt de tot, on ja no es pot pujar més amunt, hi ha la cova que se
l’anomena cova del tabac...
- Sí, n’he sentit a parlar. I què té de perillós això? El camí de pujada...
- No és el camí de pujada el més perillós, no – va seguir relatant en Trencapins
amb molt de misteri -. El que potser tu no saps es com s’anomena en realitat la cova... Se li diu del tabac per ocultar el que veritablement amaga. El seu vertader nom és la cova del drac – podeu imaginar-vos que, en aquell moment, vaig quedar-me tant descol•locat com vosaltres ara -. Allí a dalt, a cinc hores de camí, per un senderi dels pitjors onze kilòmetres de roca rogenca que hagis pogut mai somniar, hi viu un drac rogenc que surt a volar a les nits per la serra del Mont-roig fent-se notar només com un ombra. Qui ha tingut la sort, o la desgracia, de poder-lo veure ha estat al pantà de Camarasa quan baixa per veure aigua.
- Ens podria ajudar a desempallegar-nos del Comte?
- Què estàs pensant exactament?... Què potser t’has tornat boig!?
- I si li pogués parlar... I si li pogués demanar que ens ajudés a derrotar al
Comte i als seus homes.
- Vols fer-te servir d’un drac per portar a terme una venjança? No saps el que estàs
dient vailet... Els dracs no es poden conduir per resoldre sentiments dictats pel Diable...
- Què hi ha de la justícia i la llibertat? Li parlaré dels mals que ens han causat.
- En l’hipotètic cas que aconseguissis arribar fins allí a dalt, com ho faries per
guanyar-te la seva confiança abans no et deixés rostit amb el seu primer buf?
- Mmm. Què menja un drac? – li vaig preguntar com a resposta.

El proper diumenge vaig llevar-me abans no es fes pas de dia. Vaig aconseguir sortir
de la casa sense fer cap soroll, i després del poble sense ser vist per ningú. Portava un cistell on hi guardava mitja dotzena d’ous d’oca pel drac i un tros de pa, un altre de formatge sec d’ovella i una ampolla d’aigua per a mi, pel camí.
En Trencapins m’esperava a l’inici de l’itinerari, des del mateix embassament. La boira va començar a fer la seva aparició. El camí encara era fàcil, però. Amb el perill que oferien els barrancs les vistes sobre el pantà també començaren a ser impressionants. El camí el seguirem en silenci, ben concentrats per tal de no caure i perdre la vida.
Mentre ascendíem la boira en alguns moments ens ocultava la vista sobre l’altre paret de roca del pantà de Camarasa. El senderi anava recorrent les cingleres de la serra del Mont-roig cada vegada amb més desnivell. Parets i més parets de roca roja s’alçaven entre la boira i boscúria fins que varem arribar a una desviació.
- Per aquí – va indicar en Trecapins tot senyalant el senderi que semblava més
fàcil de seguir recorrent, tot i que s’havia de començar a grimpar per les roques.
En Trencapins va treure unes cordes i un pic que portava, i gràcies a en això vam poder seguir fent via. En alguns moments vaig haver de passar-me el cistell pel coll com si fos una bandolera, per tal de tenir ambdues mans lliures. Tot i així, les mans i els peus se’m relliscaven de tan en tan, i en una d’aquestes ocasions vaig caure uns metres avall. El cistell va repicar per tot arreu abans no vam tocar a terra i, quan vaig fer un cop d’ull per comprovar el seu contingut, s’havien trencat tres ous. Només ens quedaven la meitat, doncs. En Trencapins va lamentar-se profundament. Fins i tot va insistir en abandonar l’ascens i tornar un altre diumenge. Però jo vaig aixecar-me de terra i decidí que continuaria endavant costés el que costés, encara que hagués de seguir tot sol.
Quan arribarem al peu de la cinglera havien passat gairebé cinc hores des que vaig sortir de casa, així que tenia gana. La neu s’havia fet més omnipresent. Varem veure algunes petites coves a peu del camí, així que decidirem refugiar-nos en una per tal de menjar el que portàvem. Va semblar ben bé el darrer àpat. Tots dos en silenci, sabedors de la proximitat de la bèstia i de les més aviat escasses possibilitats que tenia de sortir-me amb la meva. En Trencapins només va parlar per dir-me que ell ja no podia seguir més endavant. Vaig agrair-li la seva companyia i el seu ajut per portar-me fins allí. Ens varem abraçar, com si aquella hagués de ser la darrera abraçada. I després d’això la patacada més poca-solta. A la boca de la cova on havíem parat a esmorzar s’hi havia fet una placa de gel. El cistell va rodolar uns altres metres avall fins a topar amb la soca d’un arbre. Només va quedar un sol ou sencer.
Vaig plantejar-me molt seriosament si continuar o no. De fet, en Trencapins em va suplicar que no continués endavant, que era una bogeria. Però una força que corria per la meva sang no em deixava apartar la vista de la carena on s’amagava la cova del drac. Li digué a en Trencapins el que significava per a mi haver pogut arribar fins allí a dalt i que no pensava abandonar fins haver vist a la bèstia. Vaig veure’l plorar per primer cop. Em va tornar a abraçar. Acte seguit, va donar mitja volta i començà a allunyar-se per allí on havíem vingut.
Estava sol, amb només un ou d’oca sencer al cistell. Els darrers metres fins a la cova no van ser pas massa difícils. Un cop davant l’impressionant entrada, d’uns vint metres d’alçada aproximadament, vaig agafar l’ou amb la mà tot deixant el cistell a terra. D’aquesta manera vaig entrar en el seu interior. Més que una cova semblava un túnel en forma de L, així que no podia veure el fons des d’on m’arribava el seu alè calent amb regust a sofre. Portava uns cent metres recorreguts pas a pas quan vaig tombar cap el fons de la cova, allí ja no s’hi veia res de res. Vaig estendre bé el braç amb l’ou a la mà. Unes passes més endavant, i vaig dir una cosa així com: - Drac, això és per a tu. No et vull fer cap mal. Només vull que parlem.
El drac deuria estar situat per sobre meu, al sostre de la cova que en allí tindria uns deu metres d’alçada, mentre encara quedaven una vuitantena de metres per seguir avançant a les fosques fins al fons. El drac va deixar-se caure sigil•losament darrera meu.
- No em penses fer mal, dius - en aquell moment se’m va glaçar la sang i em
vaig quedar immòbil – Has de ser valent per haver arribat fins aquí, amb un ou a la mà...
- És per a tu – vaig dir-li donant-me la volta molt a poc a poc, veient-li els ulls
verds que brillaven en la foscor tot examinant-me de dalt a baix.
- És per a mi a canvi de què?
En aquell moment vaig explicar-li els motius que m’havien portat fins allí i l’ajuda que esperava d’ell.
- Res no m’impedeix d’acompanyar l’ou amb el seu portador, per tal de fer-ho un àpat una mica... diguem-ne, més complert – jo no vaig dubtar ni en aquell moment -. Però un cor noble no és una cosa que es deixi veure molt sovint, malauradament. El Comte no m’agrada, ni els seus homes, ni les coses que fan. Promet-me que els homes d’aquestes contrades mai vindran a atacar-me i t’ajudaré.
Crec que aquell drac temia més als homes que no pas jo a ell. El cas és que aquella nit vaig volar a l’esquena d’un drac dirigint l’atac d’un foc infernal que va destruir completament la finca del Comte. Els diaris de l’endemà varen fer ressò del terrible incendi que havia acabat amb el domini del Comte sobre aquelles terres. El Comte, l’Èlia i els seus homes encara deuen corre camí de Lleida sentint el foc com els crema el cul.

PETITA GRAN AVENTURA

http://relatscurts.tmb.cat//relat/lliure/4042

- I ara que ja hi som a l’estació, com hi pugem?
- Al convoi?
- Oh, doncs és clar! A on si no...
- No ho tinc del tot clar que hi haguem de pujar...
- Però... Però... Com vols dir que, que no hi hem de pujar?
- Sí, explica’t. Amb què surts ara tu?
- Molt senzill. “Pujar-hi” significaria moltes probabilitats de ser vistos, no?
- Sí, n’hi hauria forces probabilitats. És clar.
- Així doncs, no hi pujarem. Ens enfilarem.
- Com? Què, què vols dir?
- Esperarem que arribi el convoi i, quan s’hagi aturat, ens enfilarem per l’eix de la roda més propera. Haurem de ser ràpids, doncs no disposarem de molt de temps. Malauradament, els humans es mouen molt de pressa. Així que haurem de saltar ràpidament de l’eix a la caixa.
- Qui, quina caixa?
- Tots els convois porten caixes elèctriques en el seu ventre.
- Elèctriques? En el ventre? Tu vols que ens matem...!
- No, fixeu-vos en el proper.

En Saüc i en Citronell es fixaren en els baixos del metro que estava entrant a l’estació de Jaume I a instàncies del seu company, en Gavarrero, que havia adoptat el paper de líder expedicionari.

- Ooohhh...
- Mireu!
En qüestió de poc menys d’un minut van baixar els passatgers i pujaren els que esperaven a l’andana.
- Creieu que ho podrem aconseguir amb el proper convoi que pari?
- Tot, tot sigui per no haver de caminar tant.
- Sí, el mar és a un quants dies de camí.
- Exacte! Molt bé, doncs. Agafem les cordes amb els garfis. Prepareu-vos per a l’abordatge.
- Compte! Què rediantre és allò?
- Ai, mareta meva! Què és allò? Què és allò?
- És una rata del subsòl.
- Una rata del subsòl – exclamaren Saüc i Citronell alhora – Correu! Salveu la vida!
- No. Li farem front.
- Tu, tu estàs boig. Com vols fer-li front en aquest monstre? No se li pot fer front... Correu, us dic!
- Ens ha vist! Oh, i s’acosta cap aquí!
- Saüc, treu la xarxa.
- Sí. Sí, Saüc. La xarxa. La xarxa.

En Saüc va despenjar-se el sarró de l’esquena. Va buidar-lo tan de presa com va poder, abocant tot el portava per terra. En Gavarrero s’acostà corrent per prendre un extrem de la xarxa.

- Vinga, atrapem-la.
- El convoi!!!

El següent metro va fer entrada a l’estació partint en dos a una rata distreta pel deliciós espectacle de tres petites menges, que pogueren respirar alleujades. Els passatgers que se n’anaven i arribaven mai haurien pogut imaginar que a uns centímetres a sota seu tres vides havien estat en perill de ser engolides. Tot just un parell de vailets comentaven amb delit l’episodi de l’atropellament de la rata.

MARISA

http://relatscurts.tmb.cat/aspx/ca-ES/relat_view.aspx?sid=5503

Hoy era uno de esos días en los que te propones poner orden en la casa. La verdad es que ocurre pocas veces al año. Pero el día que te pones, te pones. Sacando el polvo a varias carpetas y archivadores encontré unas que no tenía ni idea de lo que contenían. Las abrí con la misma curiosidad que el gato examina el interior de la despensa, sin saber que me esperaba. De entre todos los papeles que contenía me sorprendió encontrar mi primer poema de amor. Lo escribí no quiero ni acordarme cuantos años hace. Lo que sí recuerdo con total claridad, como si fuera ahora, es que lo escribí para una niña que me gustaba. Se llamaba Marisa. La veía todos los días en clase, pero jamás me atreví, ni por asomo, a decirle lo que sentía por ella. No obstante, por aquel entonces ya me había dado cuenta que sabía expresarme mejor por escrito que de viva voz. Así que, ni corto ni perezoso, inspirado por una musa que sentía como la más especial del mundo, empecé a escribir, encerrado en mi habitación, un poema titulado Mar y Brisa, en alusión a mi platónica musa.

Una vez terminado no fui incapaz de entregárselo en mano. Así que anduve varios días pensando que hacer con el poema de marras. A mi me parecía de lo más bonito. Si conseguía que leyera esos versos, ¿serían capaces de infundir un cambio en sus sentimientos hacia mí? La duda me corroía por dentro. El fin de semana utilicé las monedas que me había dado mi madre para tomarme una Coca-Cola para comprar un billete de autobús e ir a su barrio. Sabía su dirección y teléfono, al igual que sabía el de casi la totalidad de mis compañeros de clase. Era algo habitual por aquel entonces, intercambiarse esos datos. Aparecí, pues, en su barrio, una ciudad dormitorio donde todos los edificios y calles, al más puro estilo soviético, parecían iguales. Funcionales, sin ninguna clase de encanto. Tuve que preguntar a tres o cuatro transeúntes por la dirección del inmueble. Tardé más de media hora en dar con este. Cuando por fin lo encontré un hormigueo recorrió mi cuerpo de pies a cabeza. Temía encontrarme con ella en aquel preciso momento. ¿Qué le hubiera dicho? Imposible justificar allí mi presencia. A medida que me acercaba al edificio crecía más y más la inquietud en mi interior. Llegué, por fin, hasta el interfono del bloque y pulsé el timbre de un par o tres de vecinos. Cuando contestó el primero solté, con total seguridad, el ábrete sésamo que sabía no podía fallar: “correo comercial”. Un sonido reverberante me dio paso al interior de la comunidad. Busqué su buzón y, una vez lo hube encontrado, deposité el sobre con el poema y salí corriendo de allí.

El lunes llegué al colegio expectante. Tenía la esperanza que aquello no la dejaría indiferente. Esperaba en el patio - inquieto, nervioso, dudando - el timbre para subir a clase cuando apareció ella. Parecía un ángel. Sonreía mientras hablaba con un par de amigas, compañeras de clase. Todos los alumnos nos dirigimos hacia las escaleras para subir a nuestra aula en el primer piso. No perdía de vista a Marisa. Y fue en esa misma escalera donde coincidimos; Me vio. El corazón se detuvo. Debía esperar su reacción, y sonrió de oreja a oreja. Una inyección de alivio recorrió mis venas. Esperó a que llegara a su altura. Me miro fijamente, sin dejar de sonreír, mientras se hacía el silencio a mi alrededor. Yo la miré fijamente, no sabría decir durante cuanto tiempo, hasta que por fin dijo las siguientes palabras: - Recibí tu poema. Muchísimas gracias. Me ha parecido superbonito. Y con aquellas palabras me dio un beso en la mejilla. Una marabunta de niños, voces y ensordecedora algarabía me envolvió de pronto. No obstante, el tiempo pareció haberse detenido en aquel instante. La más increíble sonrisa jamás vista por aquel niño asomó en sus labios. Luego dio media vuelta y siguió subiendo escaleras arriba. Cuando quise darme cuenta estaba allí solo, a medio subir.

Estuve esperando hasta la hora del patio. Después de desayunar mi bocata, jugaba a futbol con los habituales, empleando una lata de refresco a modo de balón y una pared como improvisada portería. Vi a Marisa con sus amigas. Ellas jugaban a saltar con una goma elástica negra que enrollaban entre sus piernas. La lata seguía sonando, rodando y rodando por el suelo a cada nuevo chut. Marisa se detuvo a mirarme, comentó algo a sus amigas. Todas me miraron, sonrieron, y, por espacio de unos segundos, fui el Rey del mundo.

IMPOSIBLE CONCRETAR EL DÍA

http://www.relatscurts.tmb.cat/aspx/ca-ES/relat_view.aspx?sid=5258

RECUERDOS

http://www.relatscurts.tmb.cat/aspx/ca-ES/relat_view.aspx?sid=5255

LA FEINA

http://www.relatscurts.tmb.cat/aspx/ca-ES/relat_view.aspx?sid=4948

LA GAVIOTA

Era temprano, casi de madrugada, y no había querido desaprovechar unas olas perfectas para la práctica del surf. Esperaba, sentado a flote sobre mi tabla, empezando a disfrutar de la paz de mi entorno. Los primeros rayos de sol invernal teñían de plata el mar, cuando descubrí algo inesperado. Una gaviota se había posado en la nariz de mi tabla. Me miró con total descaro, como si aquella plataforma flotante fuera suya y también se extrañara de encontrar a otro allí posado. Sin embargo, sus patitas resbalaron un poco, en la punta no había puesto parafina. Se acomodó y dejó de mirarme, aunque sin darme la espalda. De pronto, salió volando. Se había dado cuenta. La ola perfecta que había estado esperando estaba a punto de arrollarme. Lavadora perfecta.

En cuanto emergí, y me hube aclarado la vista, pude verla sobrevolando la cala. Volví a remar sobre la tabla hasta mi posición inicial y, una vez me hube sentado otra vez, allí estaba de nuevo. Posada sobre la nariz de mi tabla, mirándome con el mismo descaro de antes. Entonces comprendí. Esperamos. Esperamos. No quería precipitarme con cualquier ola. Por fin llegó. Una ola de metro y medio se levantó frente a nosotros. Encaré la tabla y comencé a remar. La pared de la ola nos elevaba. Salté y me puse en pie. La ola nos llevó como el viento hasta romperse en un mar de espuma blanca. En cuanto me hundí por mi propio peso abandonó la tabla. Entonces gritó. Gritó algo un par de veces mientras me sobrevolaba no muy alto. Yo también grité alzando mi puño al aire. Nada en concreto, solo un grito vacío. Los dos estábamos dando las gracias a la Madre Naturaleza por permitirnos, por dejarnos ser participes de aquella inigualable experiencia.