EL FORNER

A en Dídac Puig se li havia mort la dona aquell mateix any. Com que no podia dormir per les nits havia deixat la seva feina, abans d’ocasionar cap problema per aquell fet, i es posà a treballar com a forner en una petita fleca del seu petit poble d’una petita contrada. Allí es passava totes les nits amassant i coent les peces que la mestressa s’encarregava de començar a vendre a primera hora, tal com s’havia fet tota la vida. En Dídac no va trobar cap consol en aquella nova feina. Tanmateix, tot sol, podia passar-se les nits plorant lliurement sense que s’hagués d’amoïnar per res més. El record de la seva dona era tan recent i tan profund que no podia evitar ofegar la pena entre llàgrimes mentre treballava. Algunes vegades s’adonava que s’endarreria inconscientment i llavors s’apressava per tal d’arribar a temps a l’alba amb totes les fornades. Del que no se n’adonà en Dídac es que mentre plorava i amassava el pa les llàgrimes, que en un principi l’havien molestat en caure pel seu rostre avall, anaven a parar a la mateixa massa mesclant-se amb la resta d’ingredients.

A la mestressa van començar a estranyar-li els comentaris que, tot d’una, li feren els seus clientes: “Senyora Tomasa, vull una barra cuita com la d’ahir, plena de records”, “Senyora Mitjans, un pa rodó cruixent com sempre, a poder ser amb un toc d’aquella dolça melangia”, “Senyora, vull expressar-li la meva indignació amb els darrers llonguets que he adquirit en aquest, el seu establiment, doncs no guanyo per mocadors de paper per a tota la família. Ens omplen d’inconsolable i infinita tristor. No obstant, tenen una molla tan blana, esponjosa, i amorosa que ens faran repetir si més no avui.” La mestressa, encuriosida, va acostar-s’hi una nit al forn per tractar de copsar que hi feia en Dídac de diferent. Va passar-s’hi hores observant sense veure a simple vista que fes ni utilitzes res, ni cap ingredient, que no s’hagués utilitzat abans. Va atribuir aquell misteri a la passió, la tendresa i la dedicació que el seu forner emprava a cada nova peça, com si cadascuna fos quelcom essencial.